Joan Francesc Mira al telèfon

Isabel Lago (2nBatx.L) entrevista J.F.Mira

Amb els nervis a flor de pell i sense saber molt bé com acabaria tota aquesta nova expèriencia per a mi, vaig polsar el botó de trucada.

Va xiular un cop (volia penjar)

Va xiular un segona vegada (ara ja no podia penjar)

Va xiular una tercera (desitjava que l' haguera penjat la primera estona)

Al quart cop van despenjar a l’altra part del telèfon i els meus nervis estaven al seu punt mes àlgid.

-Diga?- va contestar una dona.

- Bona vesprada. Voldria parlar amb Joan Francesc- vaig dir jo.

-De part de qui?

(“Bé, a vore si puc dir-ho bé a la primera” vaig pensar)

-Sóc la filla de l’amic del germà del senyor Mira.

-Bé, ara s'hi posa.

El cor no podia anar-me'n més ràpid.

Quan es va posar Joan Francesc Mira al telèfon, els nervis van desaparèixer. Va ser molt comprensiu amb mi, tenint en compte que era la primera entrevista que jo feia i que a més a més era telefònica. Ell tenia poc de temps, així que vaig intentar ser el més concisa possible per a no molestar-lo massa.

-Gràcies abans de tot per contestar a aquestes qüestions. Comencen ja perquè no siga massa llarg. Com es definiria a vostè mateix política i literàriament?

-Podria dir que sóc un socialdemòcrata valencià, un valencianista d’esquerres, progressista i un ferri nacionalista valencià. I bé, des del punt de vista literari, es podria dir que jo em veig com un escriptor que vol ser clar, diàfan i exacte. La meua finalitat es la transparència.

-Molt precisa la seua descripció- vaig dir jo.- Quins són els personatges que han sigut per a vostè, un model d’influència?

- Per suposat jo destaque els clàssics com Homer, Dante Alighieri, Shakespeare i també alguns narradors literaris nord-americans.- Va respondre’m amb claredat.

-És un salt molt gran dels clàssics als moderns. Però parlem de fets històrics. Algú ha tingut tanta rellevància a la seua vida com per a marcar-lo?- Vaig aventurar-me a preguntar-li.

-Per suposat. La fundació del País Valencià al segle XII i la destrucció com a organització política.

- I la censura ha sigut un problema per a vostè en algun moment?

- A l’epoca del franquisme, no vaig publicar un llibre anomenat “Cucs de seda” per la censura. Haguera volgut presentar-lo però no hem van deixar. Es clar, amb la mort de Franco, totes eixes normes i tota eixa prohibició va desaparèixer i mai he tornat a tindre problemes amb el que es poguera pensar o com podrien influir les meues obres.

- Va haver de que ser molt dur lluitar amb això, però en silenci...- vaig dir en veu alta perquè realment m’adonava de la situació.- Però bé, deixant de costat eixos obscurs temps diga’m: vostè es novel·lista, assagista, traductor i articulista entre altres coses. Quina es l’activitat que més li reconforta i més li aporta a nivell literari?

- Les novel·les per a mi són una via de sortida de la realitat que m’envolta i on puc expressar el que realment necessite dir. És allò que més m’agrada de treballar i d’escriure. D’altra banda els clàssic costen molt d’aconseguir traduir però hi ha una petita alegria cada cop que t’adones que ja comencen a sortir les coses com realment vols que sortisquen. I ja quan acabes és una satisfacció enorme i poc comparable amb altres, que, per als que no siguen escriptors, s’anomena “plaer intel·lectual”.

- Per últim, senyor Mira, jo volia preguntar-li quin ha sigut la seua trajectòria com a mestre i en quins llocs a fet classe.

-Doncs, a la Universitat de València com a catedràtic i al Francesc Ribalta de Castelló, entre altres.

-I quines han sigut les assignatures que vostè s’ha encarregat d’impartir als seus alumnes?

-Majoritàriament Grec. Eixe Departament ha sigut sempre la meua branca a nivell d’ensenyança.

(vaig somriure per a mi mateixa, recordant que el nostre professor del departament de Valencià, Josep Beltrán, va ser alumne seu)

-I per acabar, senyor Mira: en que està treballant ara mateix?

-Ara estic fent un llibre on conte la vertadera história dels Borja, família amb molt dolenta propaganda al llarg dels temps, a tot Espanya, pel ximple fet de ser nobles valencians.

-Bé, moltíssimes gràcies pel seu temps.- Vaig concloure.

- Gràcies a tu, bonica.- Es va acomiadar, i vaig penjar.

Per a ser la primera entrevista telefònica a un personatge de la literatura valenciana del segle XX tan transcendental, no ha estat malament, vaig pensar ja més tranquil.la.

Vols saber més sobre aquest autor? 

Joan Francesc Mira (València, 1939) és un escriptor, antropòleg i sociòleg valencià. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i fou president d'Acció Cultural del País Valencià. El 1991 rebé la Creu de Sant Jordi per la seua dedicació cívica. En política, és simpatitzant i ha estat candidat del Bloc Nacionalista Valencià. Al voltant de la temàtica valencianista i històrica cal destacar les obres Crítica de la nació pura (1985), que discuteix el concepte de nació, Sobre la nació dels valencians (1997) i Els Borja: família i mite (2000). També és autor de novel·les i contes com ara El bou de foc (1974), Els cucs de seda (1975), Viatge al final del fred (1983), Els treballs perduts (1989) -premi Lectors del Temps 1990 i un acostament temàtic a l'Ulisses de Joyce-, Borja Papa (1996), Quatre qüestions d'amor (1998) i Purgatori (2002). Com a traductor, destaquen les seues versions de La Divina Comèdia (2001), dels Evangelis (2004) i de l'Odissea (2011)